dimecres, 21 d’abril del 2010

Sant Jordi amb els llibres de Francesc Canosa (i de pas amb mi)

Benvolguts,





SIGNATURES

11-12 h.
Llibreria Catalònia
Ronda Sant Pere, 3

12-13 h.
Grup del Llibre – Gent de la Terra
Rambles (Liceu / carrer Unió)

13-14 h.
Llibreria Ona
Gran Via de les Corts Catalanes, 654

16-17 h.
Llibreria Bertrand
Rambla Catalunya, 37

17-18 h.
Catimperium (parada)
Rambla Catalunya/Consell de Cent

18-19 h.
Llibreria Proa Espais
Rosselló, 212 (parada)

19-20 h.
Llibreria Alibri
Balmes, 26

Entrevista a Toni Aira

Entrevista a Toni Aira al butlletí de Sobirania i Justícia arran de la traducció, en format llibre, de la mítica sèrie de televisió britànica Sí, ministre.

Com deia el profeta: “España no la va a conecer ni la madre que la parió”

Article publicat al Singular Digital

No passa res. No passa res bondadós lector quan surts al carrer i ja no saps si un home és una dona, o una dona un home, o un pollancre tartamut un pop a la gallega, o una aspirina incandescent una hiena pre jubilada, o... el que sigui. No passa res perquè les paraules que el profeta Alfonso Guerra va llençar durant la yihad de 1982 s’han complet: “Vamos a poner España que no la va a conocer ni la madre que la parió”. Alá és gran. De genolls.
Ja ho hem dit bé, rebé, i beeeee, de matança santa. El periodista Agustí Calvet (Gaziel) -amb la lucidesa d’estar més en un altre món que en aquest- ja ens va dir en ple franquisme que Espanya i l’Islam s’assemblaven per ser imperis religioso-militars. Espanya és un Déu, diga-li Alà, o diga-li Olé. I fots una puntada i surten profetes com formigues begudes de sota una pedra injectada de Soberano. Diga-li Conde Duque de Olivares, diga-li Franco, diga-li ZP. Espanya és terra de profetes. I els profetes han rotat.
És cert: Espanya està irreconeixible. Com la víctima d’un accident que li han de reconstruir la cara i el pandero. Espanya deformada, Espanya amorfa. Espanya... que viva España! Això, ja veurem si viurà. Per això dubta el Tribunal Constitucional perquè, en el fons, ja no sap que caratxos és Espanya. Un cogombre? Una alzina surera? És així. Potser Catalunya no serà independent però Espanya tampoc. Espanya té més problemes que una adolescent amb un camp minat de grans a la cara el primer dia que ha d’anar a la discoteca i sap que hi haurà el xaval que la posa a dos-cents quaranta en un segon i mig . Espanya lletja, Espanya insatisfeta.
Espanya es desmantella com una fàbrica comunista després de la caiguda del mur de Berlín. Espanya no és. Espanya se n’adona que mai ha estat, per això està desorientada. Que Espanya estigui perduda no vol dir que Catalunya s’hagi trobat. No ens equivoquem ni una fulla de farigola. No, però sí. Ara, ara, que Espanya ja no serà mai més el mateix ens queda el que va deixar escrit el gran periodista Eugeni Xammar: “La feina dels catalans havia d’ésser, doncs, la de preparar les coses per a poder aprofitar les dificultats d’Espanya i convertir-les en oportunitat per a Catalunya”. Sabrem fer-ho? No ho sé.
Sí que sé que Catalunya no pot ser autonomista, ni federalista, ni autoestopista, ni autista. No. Tot això és ejaculació precoç. Els federalistes s’haurien d’auto il.legalitzar, per farsants, per creure que satisfan quan l’únic que fan és donar-se plaer a si mateixos. Federalista, fes-te onanista. No sé si Catalunya serà independent, però sí que sé que no serà federalista, autonomista, ni res. Potser no serà res. Millor ser no res que ser ni carn ni peix. No és pot ser català i espanyol. A veure... un gat és gat i rata? Un gat és gat. Vagi gat, o te l’hagin regalat.
Espanya ja no la coneix ni sa mare. Espanya camí de l’orfenat. Espanya qui ets?: “Correo comercial”. Doncs, no, no obrim a desconeguts.

Per què van assassinar Manuel Carrasco i Formiguera?

Article publicat al Singular Digital

No sé, però penso que poques vegades es diu, es recorda, però és així: Catalunya és un país ocupat. Oi tant! Veuran, jo, que sóc un miserable, dono tombs com una baldufa drogada i a tot arreu veig els mateixos excrements: rotondes, adossades, quillos, quilos de formigó, de ruqueria, de imbecil•litat, de vegetalisme... Un país de ciment, un país de merda, un país ocupat. És així, o no? És així, és així. Vés, és que sóc ruc, però no mentider i sí, sóc hipermetrop, però no cec. Però mira, mentre ens fotem uns bistecs i un traguet de salfumant. I rota i rebota pilota.
Hem venut el país per quatre rotondes. Ves quin negoci. Si només fos això. Dos desgraciats i mig tenen mig paralitzat el Canal Segarra Garrigues perquè volen salvar un ocell que és addicte a les migdiades. Abans el pardal, després l’home: Benvingut a Catalunya. Abans els altres, mai nosaltres. Jo em medico, i cada dia més, ja em foto fins i tot plastidecors triturats pel nas, l’orella i per on faci falta. Tot sigui per veure un món de colors. Estic fins als orificis de sentir tota aquesta cantarella rovellada, enrogallada i ventríloqua de tot humà i bestiola que es pixa i es caga damunt el país i després diu que és fabricant de perfum ecològic.
Veuran, surt un paio de Silvania Aszanistan o Nabarillo del Esternón i que si Catalunya, i que sí no sé què. Surt un mandril, Tom&Jerry, o un moc liofilitzat i reclama tots els drets. Sempre reclamen els altres. Vull sentir, vull sentir l’home, la dona, el nen, la nena, el gat, la gata, la puça, el cabell d’àngel, el préssec, el raïm... Vull sentir el país que un dia va veure com l’inundaven el poble, la ciutat, de bloc de pisos, d’adossades, de desossades. Vull sentir el país que li van cobrir els camps de blat de ciment. Que no ha patit el veí de Lloret de Mar, Hospitalet, Salou, la Cerdanya... que ha vist com el seu poble es convertia en un holocaust de ciment i mala educació?
No sentiran, no explicaran mai la història de tota aquesta gent. Dels que hem vist com el nostre paisatge, com la nostra terra s’ha convertit en un vòmit. Nosaltres no comptem. Compta l’immigrant fet heroi. El que va venir de Aceitunero del Tulipán, o del que ve de Ashjikaj. Treballa molt, diuen. Ves, bada, perquè aquí resulta que no hem treballat mai! Sisplau!!! Escolti, que això de les vuit hores és un invent. Aquí treballem i aquí patim molt. Ahir, avui i sempre. Ja ho entendrà això del país ocupat. Per això treballem el doble, i el triple. Ja se n’adonarà... o no.
Perquè uns se n’adonen, d’altres no. Aquest país és així: he conegut gent que porta més de quaranta anys aquí i no és que no parli català, és que no l’entén. Això no es diu, però és així, és així. He conegut gent que du cinc anys aquí i és independentista. Aquest país de bogeria superlativa és aixines. Un país que la seva màxima aspiració és minar qualsevol metre quadrat de rotondes, de ciment franquista, empegar Catalunya com una gran femer. Tots junts, grans i lliures. I mentre juguem a dòmino o a la botifarra.
Hem progressat. Fa uns anys per escriure això m’haguessin dut a la presó, o a la cuneta amb una amanida de trets, però jo no em quedo tranquil ni amb un cabàs d’ansiolítics. Alguns diem, direm, tot això perquè no suportem que no puguem estimar i viure al nostre país. No suportem que ens hagin destrossat la terra. No suportem la mentida, i no suportem que ens matin i neguin que ens han matat. No suportem que, divendres, que feia 72 anys de l’assassinat de Manuel Carrasco i Formiguera, ningú sàpiga qui és, ni per què el van assassinar. Per estimar el seu país, per voler viure al seu país. El volien assassinar el 1936 anarquistes i comunistes i va marxar de Catalunya. I el van assassinar els franquistes el 9 d’abril de1938.
Carrasco i Formiguera és Catalunya: com ens volen matar uns i uns altres, com ens maten uns i altres. Com ens menteixen uns i altres. El certificat de defunció diu: “Hallado muerto en un descampado a consecuencia de un tiro”. L’humor espanyol. I la veritat és que ell va morir, escrivint abans una carta demanant que no es prenguessin represàlies per la seva mort. No va voler que li embenessin els ulls, va voler mirar endavant, de cara (el seu botxí va dir: “me parece que he matado un caballero”). La veritat és que el van assassinar per ser català, per estimar la terra. Per això les seves últimes paraules van ser: “Jesús, Jesús, visca Catalunya lliure!”
Per cert, aquella Catalunya lliure que ell va defensar a les Corts espanyoles lluitant per l’Estatut de 1932. Sí, aquell que ja van foradar i destruir... ui, ja veus, com ara, i són els mateixos. Per tant, ja se sap qui som els rucs. Per tant, ja se sap com acabarem, de nou: el ciment és una senyal de la creu clavada al país.

LA CATALUNYA PEIX: ENTRE L’ARENGADA I EL LLUÇ

Article publicat al Singular Digital

A vegades, quan arreplego quatre rals, vaig a sopar. Fem això: quatre llesques de pa amb tomata, dos talls de pernil del país, uns vasets de vi i un sarpat d’ametlles garapinyades. Bon profit. Som feliços. Més feliços que tornavisos. Paguem i la fem petar. Sempre ens posen unes copetes de mata rates. Però del bo, d’aquell que et fot escanyar.
-Són 10 per cap –diu la mestressa
-Poca gent avui
-No hi ha un duro
-Vos dir?
-No hi ha un duro. Creu-me
-Està fotuda la cosa
-No hi ha un duro.
-I com ho fotrem?
-Ah! Això dic jo
-Pinten bastos
-Per nosaltres sí! Per ells no!
-Què vos dir?
-Los polítics! Quina empestada!
-Dona...
-Ni dona, ni llangardaix. Si tothom ho veu!
-I què vos veure?
-Que vagin les coses bé, recony!
-Ja
-Una altra copeta?
-Posa, posa
-És que estic molt emprenyada!
-Amb qui?
-Amb lo tripartit
-Què els havies votat?
-Si ja no voto
-No votes?
-Bueno... voto als ecologistes
-Votes al Saura?
-Als ecologistes
-Saura?
-No! als verds, aquests que són verds!
-Quins vos dir? Els enciams?
-No diguis rucades! I no te’n fotos que ens estan escanyant!
-No va bé el negoci?
-No hi ha un duro! Ja us ho dic!
-Dona! Però això no és culpa del tripartit!
-Una altra copeta?
-Posa
-Lo que jo us digui. Que sé del que xerro.
-Tu diràs
-Clar que us diré! No veus que mon pare va ser socialista.
-Firmes
-Si fins i tot va anar a llistes per les eleccions a la Generalitat de 1980.
-Caratxos
-Res, res, fer bulto, per acabar d’omplir la llista per Lleida.
-I que mos vos dir amb això?
-Homes! Que ja deia que les esquerres s’estaven equivocant.
-Per què?
-Què no teniu estudis vosaltres?
-Dona, algun que altre, però no el duem a sobre. Au, conta i apropa l’ampolla.
-Va, teniu! Doncs això, que els socialistes només tenien al cap la “Catalunya oficial” i no veien la “Catalunya real”
-Doncs mira que ara diuen defensar la “Catalunya real”
-És que... el que ara diuen “Catalunya real” és la “Catalunya oficial” dels vuitanta. Mira quin trilerisme de les Rambles de Barcelona han fet. Pareu compte, eh?
-No sé si et seguim massa...
-Porteu l’ampolla! A veure totxos reconsagrats... la “Catalunya real” dels vuitanta era l’atur, la crisi industrial, el descens del nivell de vida... I l’altra la del despatx i la retòrica. Em seguiu?
-Sí, sí, i si cal fins al final de la barra.
-Carallots! A veure si apreneu perquè hi ha més coses. Escolteu-me. Perquè tot això lliga amb que el PSC va cometre un pecat original que fins que no l’esborri...
-I quin és?
-Doncs que no ha estat mai un partit sobirà respecte al PSOE. No és creïble. No se’l creu ni el Pinotxo ni la Pinotxa. I això els electors ja ho ensumen el 1980 i... ara
-Pel que dius et veig cansada. En fas cara i veu.
-No sóc l’única. Hi ha una pesta d’esgotament
-Tu creus?
-Surt al carrer, xiquet, que no ho veus?
-Doncs... som més d’interiors
-Home! Això que en diuen la Catalunya real és la Catalunya irreal, surreal i a sobre el que falta és molt i molt ral
-Ja tens raó, ja.
-Però amb raó i sense raó el català a la presó
-I ton pare què diu ara?
-Doncs que més val ser cap d’arengada que cua de lluç
-.... Crec que no pesquem res
-Ja aneu ben peixos! Com el país! Nens, que mon pare ja no vol més ficcions. Ja està fart d’anar al cine després de trenta anys.
-I què vol ara?
-El que ja volia aleshores, com altres socialistes catalans, que els van callar, que els continuen callant.... Vaja, com qualsevol català: la llibertat de Catalunya. Això sí que és real, es pot masegar. I mira que fa anys!!!I així, anar donant peixet al llucet i al tauronet
-Ja entenc tot el cansament
-Xiquets, som cap d’arengada lliure, no vulguem ser la pesada i indigesta ficció d’una cua de lluç. Una altra copeta per acabar de fer net?
-Sí, clar i català.

LA VERITAT SOBRE LA GUERRA CIVIL

Article publicat al Singular Digital

Se’ns moren. Se’ns moren i no fem res, ni tampoc sabem res. S’ha mort Núria Folch i em fa ràbia perquè l’havíem d’entrevistar fa mesos però va caure. Potser per aquells escales endimoniades per les quals pujava i baixava com una col.legiala amb trenetes. Tenia un posat de fada que vivia a la terra. Cosia mons. Encara recordo com va punxar l’aire quan va començar a recitar aquell poema d’en Màrius Torres que a tots ens pertoca: “Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val que vinguis ara. Ara no temo gens el teu bes glacial, i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara de més enllà del gual...”. I ho feia fins al final: “I gairebé donaria, per morir ara —morir per sempre—, una ànima immortal”. Bufa, rebufa i esbufega.
Tenia una memòria del més enllà. Per això ara penso en la “Confessió de l’autor” que encapçala Incerta glòria, l’obra immortal d’en Joan Sales, el seu marit: “Però sé que molt li serà perdonat a qui molt hagi estimat. En altre temps hi havia més devoció a sant Dimes i a santa Maria Magdalena; és que no corria tanta pedanteria com ara i la gent no tractava de dissimular amb tesis, missatges ni teories abstractes el fons apassionat que tots portem a dintre. Som pecadors amb una gran set de glòria. I és que la glòria és el nostre fi”. Això li escau a la Núria Folch, ens escau. Crec que per això és una de les dones que més m’ha impressionat: diu la veritat. Com la meva padrina.
La meva padrina és pastada a la Núria Folch, per això ho entenc tot. I ho entenc tot tant clarament. I no tinc problemes de identitat ni de ruqueries de metafísica de PVC. Ni tinc depressions low cost, ni sóc un gandul, i detecto els farsants a deu mil quilometres a la rodona i a l’octogonal. Tots els que hem estat educats en la veritat patim l’exèrcit de la mentida que ocupa aquest país.
El dia que morin totes les Núries Folchs veurem veritablement fins on ha arribat el drama de la Guerra Civil. Sorgirà la veritat, ni que sigui cruel i mortífera. Caurà tot. Els mentiders juguen a explicar-nos una Guerra Civil que no és veritat, que no és real, per això Núria Folch, Joan Sales, o la meva padrina no existeixen. Ni voldran que existeixen mai. Però tampoc ni els fills, ni els nets. No ens enganyem. A les persones se les pot matar de moltes maneres. Hi ha genocidis de bomba i baioneta i hi ha genocidis de paraules, silencis i ombres.
La mentida, les mentides, són tant desorbitants que cada dia es rebenta un nou botó. Vegin, per exemple, un dels temés més negats i ocultats de la Guerra Civil (Però n’hi ha tants!!!!). L’incansable Miquel Mir acaba de treure un nou lllibre, El preu de la traïció. La FAI, Tarradellas i l’assassinat de 172 maristes, on explica, això: l’assassinat d’aquests maristes a mans de les patrulles de la CNT-FAI. L’ordre religiosa va pagar el rescat que exigien els anarquistes, però la delinqüència organitzada va incomplir el pacte: es van quedar els diners i els van assassinar. Una CNT-FAI que estava al Govern de la Generalitat. En fi. Com escriu l’escriptor a la introducció:
“La persecució religiosa indiscriminada és un dels aspectes més vidriosos i conflictius de la Guerra Civil espanyola, amb un tràgic resultat de 6.832 morts: 4.184 capellans diocesans, 2.365 religiosos i 283 religioses. Aquestes xifres són una part representativa de les 55.000 víctimes de la violència desencadenada a la zona republicana. Cap altra organització o grup social, no tan sols l’exèrcit insurrecte, no va patir una repressió semblant”.
La veritat és aquesta. La veritat és que inclús una persona que no sigui religiosa ha de saber aquesta veritat. No és la única. És una de tantes. De tantes que se’ns han negat, que ens neguen, que ens maten. Perquè sempre hi ha un denominador comú que ve de fora, inclús quan ve de dins. Diuen, et diuen: Catalunya no és veritat. Catalunya mai és veritat. Catalunya sempre és mentida.
Cal que totes les Núries Folchs que encara queden vives lleguin la veritat del nostre país. Potser és urgent que moltes de les coses que encara no s’han revelat de la Guerra Civil, del franquisme, de la transició, de la democràcia esdevinguin veritat. Cal fer la crida a totes les persones, a les anònimes, a les que han tingut resposanbilitats polítiques, socials. Cal que rumiïn i que s’expliquin i ens expliquin. Cal que no tinguin por, els que tenen por, perquè la por és el triomf formiguejant de la mentida. Perquè només ens salvarà, i ens farà lliures, la veritat. Aquesta serà la darrera batalla. La que dura anys i panys: un poble, un país, uns persones atrapades entre el roig i el negre. Entre la seva mentida, mentre nosaltres morim de veritat.

FINIS MONTILLAE?

Publicat al Singular Digital

Francesc Canosa Farran

Si vostès i vostesses em fan el favor passin pel carrer Nicaragua de Barcelona. Va, va. Ho veuen? La vorera feta sorra, el laberint de tanques grogues, uns plasticots protectors vermells i blancs... Més que un carrer sembla una sargantilla esventrada a una migdiada d’agost. Disculpin les molèsties, però si volen entrar a la seu del PSC (núm. 75-77) per fer-se el carnet ho tenen difícil. Volen una imatge més clara: tot potes enlaire.
Mentre, dins, José Zaragoza, l’arquitecte dels socialistes, ja fa dies i redies que no diu ni mu. Mentre, a fora, els matats piquen el terra amb un entrepà de sardines olioses. Treguin-se el llapis de l’orella i prenguin nota. Mentre el PSC més intel•ligent emmudeix, ergo ensuma, IC i ERC juguen al garrotí i al garrotà lo ridícul lo fem notar. Cucanyes, putxinel•lis de l’auca d’un tripartit descolorit. Però, cabelleres, cavallers, i cacauets deshidratats, algú ha parlat.
Aquesta setmana tractava de fer-li entendre al meu sofà que havia d’arribar a un armistici amb els coixins. Els meus mobles tenen debats d’aquests: qui sosté a qui? Qui ha de pagar més impostos? Coses domèstiques. Però ens vam posar tots firmes com un manat d’espàrrecs. El President Montilla surt a la televisió. Ja ho saben, ja ho saben tot. No sé si mentre escric aquestes ratlles ja han deportat Mònica Terribas a Vladivostok, o a Caracas. No sé. Només sé dos coses. Una, després de l’entrevista, el meu sofà i els meus coixins es van abraçar, es van morrejar, es van estimar. Han decidit viure la vida, fer les paus i muntar un partit polític per defensar els drets dels sofàs i els coixins catalans al Parlament.
Dos. Ja ho vaig dir en el mateix moment. Sóc criatura de pressentiments. L’entrevista em va semblar ras i curt un: Finis Montillae. He vist un final. He vist una ombra d’un Richard Nixon que no sap ni on està davant d’un Kennedy, aquell 1960 que va marcar per sempre més la política i la televisió. Hi ha en l’entrevista al President Montilla la imatge d’una generació de polítics catalans que senten cantar les absoltes i es pensen que sona Paquito el chocolatero. Hi ha en la post entrevista una generació de polítics educats en la cultura de culpar als demés. Avui és Mònica Terribas, demà un cactus jubilat. Però la culpa és sempre dels altres. Hi ha en l’aire de l’entrevista una generació de polítics que es pensa que el periodisme és beneir la palma i el palmó per Setmana Santa. Hi ha una generació de polítics que no sap res, res de res. Ni què és, ni què significa TV3. Res.
Fixeu-vos qui ha disparat amb bala. Soldats del socialisme. Banzai, banzai. Bena al front. I allà vaig. Allà vaig. Suïcides del no res. Ja ho diuen: fets, no paraules. Fets. El PSC ha de prendre nota d’una cosa que he viscut aquests darrers dies. Anant amunt i avall del país. Sense dir res, però res de res. M’ha sorprès, m’ha deixat astorat la quantitat de gent que amb una facilitat de pixera infantil es declarava farta del tripartit. Curiosament, la majoria, votants del tripartit. Un dia ho explico amb ets, uts i turututs.
Cada dia n’hi ha més que s’ensumen el final. Cada dia n’hi ha més que al matí obren el diari per la secció de necrològiques. Però, la veritat, la veritat, això no és important. Gens. El més important de les properes eleccions és què es farà a partir del dia següent. Ho faci qui ho faci. Importa perquè Catalunya i els catalans tenim el compte enrere posat. No ens queden molts anys, no ens queda massa temps. Avui potser és Finis Montillae, però demà potser sí que serà cert aquell Finis Cataloniae que, com una obra en permanent construcció, aviat es pot acabar.